TEATRE "COMEME EL COCO NEGRO"

Hay, quin disgust! Al començar l'espectacle va i et diuen, que ja s'ha acabat ! Sí, que ,s'ha , a-ca-bat! Redeu! Tothom exclama! Que s'han begut l'enteniment? Ja sabem que quan hem entrat ja estaven cantant i ensenyant cuixa... però nosaltres, ja haviem arribat, i a l'hora.
Va entrar per la porta principal, molt esverat, un senyor amb barbeta, un senyor assenyat, vaja, que no era cap salta taulells... i va dir-nos, un cop pujat dalt de l'escenari, que allò s'havia acabat. Que, ja, havia, a-ca-bat- i- que- des-mun-ta-ven!
Serà ximplet aquest home? Que ens han pres el pèl ? Que fem cara de nens de catequesis? Però, ell seguia dient que no, i mentre anàven desmuntant el teatre... a una dona li va caure un cortinatge que per poc han de buscar al Holmes, d'Anglaterra pr a trobar-la, de tant embolicat i quantiós el cortinatge.
I aquest senyor que va entrar amb una jaqueta grisa, amb un forat a l'americana, que be se'l podia haver surgit per una bona surgidora, encara anava dient: Va que hem d'anar a les terres de l'estranger, que vol dir anar cap a España, o sigui fora de Catalunya, que ens esperen dintre d'unes hores...
Quina disbauxa! I per voler quedar be... ens van demanar si voliem "bocatas" entrepans, vull dir, primer, si els voliem de pernil, de xorisso( xorisso de porc) no dels altres; de llonganissa, de truita, i fent un cap mas diuen : 600 bocates. ¡Ara torno !
Ara torno? Ens preguntem... aquesta gent del teatre són bojos! A on li faran 600 bocates, ara per ahir ? Però se'n va anar, això sí, què àgils ! Com pujaven les escales, com les baixaven, com corrien... semblaven una marató de vàlids.Quines presses... quina velocitat, l'aire ens feia bellugar els cabells del cap!

Ara, el més bo, es la vida interior entre bàmboles, entre vestidors i camerins i taló tancat. La vida del teatre és com un safareig de mil bruixes rentant i picotant la roba. No en deixen una sola sense picar-li el cul. No deixen... com es diu en castellà... " títere con cabeza" i la que sembla més virtuosa resulta que es la més... com ho diriem... més ximpleta( ho dic així per quedar be)
I quina gracia... una xiqueta, que era de València. Era una nena( disfressada perquè tenia espolons) que amb tota la inocencia explicava coses senzilles i amb inocència... quina gracia, i amb tanta inocència que no s'adonava que també anava deixant a tothom com ! són!

Però... no tot acaba aquí, i em deixo moltes coses... ens van fer fer de camàlics. Vam fer una cadena, per anar més ràpid i per poder agafar el tren o l'avió cap a l'estranger, i tot el passadis el vam ocupar passant coses de l'escenari cap a la furgoneta, això deien, però aquella furgoneta debia ser de la llargada de l'AVE perquè hi van posar un munt de coses...

Les senyores de costura, del vestuari, també deien la seva, que si la nena brasilera, que és tant mona... que si es begullava que deu n'hi dó, que te una veu que.... Nena! Vine canta...
Jo? diu ella. Sí, carinyo, tú! No veus que esperen que cantis... I es posa cantar. I, li surt una veuassa de camioner que semblava que acabava de beure's un "cigaló de conyac" quina veu!
I les avies diuen capcioses i verinoses: si molt de tipet... però la veu, te tot allò que té al davant !

Ooh! Quina desil.lusió. Aquella vedette... que remenava cadenciosament les caderes, un cul rodó com dues xindries petitones be moldejades, uns pits turgents que enamoraven.. uns llavis gruixuts i ben pintats que et venien ganes de petonejar-los fins treure-li la pintura... i com bellugava el cul... i va, i veus, que, sota aquells pantalonets cenyits i ajustats, que es notaven els plecs de la pell, i que encisava... va, i et diuen si té tot el que tenen els homes!
Redeu! Que mal repartit està el món.
Es que el món del teatre, ja se sap, fantasia, creació i il.lusió... el pecat va ser que la vedette que em va apassionar em diguessin que tenia pito!
SB/AVCV

No obstant recomanem que aneu a veure aquesta magnifica representació.